El treball de Ken Burns a THE CIVIL WAR (1990) no entra ni de bon tros dins les anteriors experiències documentalistes dedicades a aquest conflicte armat. El seu treball en els arranjaments és novetós des de la perspectiva històrica. Cançons com Johnny Has Gone for a Soldier, Shenandoah o When Johnny Comes Marching Home són referents a l’hora de parlar del folklore de la secessió confederada. Però, si Burns rescata d’alguna manera les velles cançons, les quals constitueixen el substrat del country futur, el plantejament del seu treball és digne a tenir en compte, de primeres descarta l’opció d’introduir vocalistes. En segon lloc, el seu no és només un recull, sino una composició perfectament planejada, amb obertura —introduïda per tambors de guerra, Drums of War— i coda. Les cançons marquen un ordre d’intensitat i una prelació temporal, el que s’intenta és descriure la guerra per mitjà de la música. I en certa manera ho aconsegueix.

Ashoken Farewell per qui l’ha escoltada en quatre versions oficials, incloent-hi el MIDI que ofereix el Congrés dels Estats Units, consta d’uns arranjaments únics i molt més evocadors que els anteriors. Sens dubte queda en entredit la tasca documentalista de Randy Edelman a GETTYSBURG (1993), qui amb prou feines versiona el Dixie confederat. Doncs a THE CIVIL WAR hi trobem un mix del Bonnie Blue Flag i el Dixie unides en un allegro, com havia de ser!

Encara que tard, el CD era editat el 1990 per Elektra/Nonesuch, aquest és sens dubte un descobriment que lluny del patriotisme Nord-americà, constitueix pels aficionats a les besseos bona part del substrat que envoltà les grans partitures dels anys cinquantes i seixantes, almenys les referents al Far West —SILVERADO (1985), HOW THE WEST WAS WON (1962)—.

Valoración:

Joan Martínez [2000-03-01]